Amb la mostra de Begoña Uriarte descobrim un espai on l’ escultura contemporània es fón amb la pintura. A vol d’ocell ens endinsem en un suggerent univers de recolliment i de llibertat, d’espais vitals tancats, d’urbs llunyanes. En contrast i a l’ensems els seus singulars paisatges realitzats amb materials reciclats incorporen la visió aguda de qui va més enllà de l’aparença, jugant amb llenguatges, matèries i, també, amb l’espectador.
Per la seva banda, Julia Castro ens apropa la seva introspecció poètica a través d’un tenaç i combatiu cos a cos amb materials tan difícils de dominar com el vidre. Per ella la dificultat és un repte, i ens estora en gran manera la delicadesa amb la que ens presenta les seves escultures, les seves flors atemporals, els seus acolorits nenúfars, les seves hipnòtiques instal.lacions… conferint una sensació d’ingravidesa i lleugeresa a unes peces que són tot el contrari.
